Compte amb els estatuts socials: si el càrrec d'administrador és gratuït, les retribucions pagades, per qualsevol concepte, no són despesa deduïble en l'Impost de societats segons el Tribunal Econòmic

Aquesta és una vella qüestió que torna a estar d'actualitat per dues recents resolucions del Tribunal Econòmic Administratiu Central (d'ara endavant TEAC):

 

        La Resolució 5548/2018, de 8 d'octubre de 2019; i

       La Resolució 3156/2019, de 17 de juliol de 2020.

 

En totes dues resolucions el TEAC nega que sigui deduïble, a l'efecte de l'Impost de societats (d'ara endavant IS), del pagat per una societat als seus administradors mercantils, quan aquests desenvolupen, a més, funcions o activitats de direcció o gerència per a aquesta, sobre la base de la teoria del vincle.

La teoria vincle neix de les Sentències de la Sala del Social, de data 26 de desembre de 2007, i de la Sala Civil, de data 18 de juny de 2013, del Tribunal Suprem que estableix que: “les activitats de gestió i administració o d'alta direcció d'una societat prestades en el marc d'unes relacions laborals pels qui, al seu torn, són administradors o consellers d'aquesta, queden subsumides i absorbides per les quals aquestes persones han de prestar per les seves obligacions mercantils com a administradors o consellers de tal societat”. Per a ser fiscalment deduïbles les quantitats que una societat pogués pagar als seus administradors o consellers, la possibilitat d'abonar tals retribucions haurà de constar expressament en els estatuts d'aquesta societat; cas contrari:
 

       ÉS DEDUÏBLE: les quantitats pagades als administradors o consellers que presten a la societat serveis com a treballadors amb funcions ordinàries o com a professionals, les quantitats que retribueixin tals serveis sí que seran deduïbles en el IS; per exemple: els honoraris que perceben un administrador d'una societat que al seu torn és l'advocat que la representa en un plet, els honoraris per aquest plet seran deduïbles del IS.

       NO ÉS DEDUÏBLE: quan es retribueix als administradors o consellers per funcions o activitats de direcció o gerència de la societat, o per altres assimilables a aquestes; funcions que poden haver-se plasmat en uns contractes laborals que regulin la prestació de tals funcions; amb el que les persones concernides tindran un doble vincle amb la societat; un laboral per a prestar aquestes funcions de direcció o gerència o assimilables i un altre en tant que administradors o consellers.
 

La jurisprudència ha considerat que la normativa reguladora de les societats mercantils no discriminava entre les funcions polítiques o deliberatives i de decisió “societàries”, d'una banda, i les d'execució i gestió “empresarials”, raó per la qual no s'admet que mitjançant la celebració d'un contracte es remunerin les funcions executives de l'administrador, o d'alguns membres de l'òrgan d'administració, quan manquessin de suport en el règim legal previst per la normativa societària, que concedeix un paper primordial als estatuts socials i als acords de la junta general.

Centrant la qüestió no en la “necessitat” de la despesa sinó en la seva “legalitat”, que ha d'ajustar-se a les normes que regeixen la matèria de les retribucions dels Administradors; no sols en el que es preveu en els Estatuts Socials sinó als límits que de la totalitat de l'ordenament jurídic poden inferir-se a la vista de les circumstàncies concretes del cas (i els pagaments efectuats a uns administradors els càrrecs dels quals fossin “gratuïts” estarien vulnerant la legalitat mercantil).

 

Si bé l'art. 15.e) de la Llei 27/2014 (Llei IS) exclou expressament les retribucions de les funcions d'alta direcció del que podríem considerar liberalitats, no es poden ignorar els requisits que la normativa mercantil estableix quant a la fixació d'aquestes retribucions, requisits que, pel que fa a la constància estatutària prevista en l'art. 217 TR LSC, segons la redacció portada a efecte per la Llei 31/2014, la Sentència de la Sala civil del Tribunal Suprem de 26 de febrer de 2018, recurs núm. 3574/2017 concreta que aquesta exigència resulta aplicable, no sols als consellers que no realitzen funcions executives, sinó també als que sí que les desenvolupen i perceben per elles la corresponent retribució.